Noves esperances, nous camins

Per escriure aquest post, he pres com a referència el títol del llibre de Dickens. ¿Per què? Perquè, malgrat tot, sempre hi ha una cosa que mai no s'esgota definitivament: l'esperança. Dir noves esperances es una, diguem-ne, tautologia, una redundància. Tota esperança, si és, és sempre nova, ens hi porta a un lloc nou; un lloc potser encara desconegut, però que ens promet un món millor cap a on val la pena viatjar.  Aquest món pot ésser personal, col·lectiu, professional, sentimental... Quan es perd l'esperança es perd tot, per això, al llarg termini, l'esperança sempre s'imposa sobre l'experiència. No podem permetre'ns perdre-ho tot. Sense horitzó no ens podem moure'n. Com deia el gat de Chestshire, si no saps cap a on vas, no importa quin camí agafes. Tindre un camí sembla el més important, després ja vorem on ens duu. És preferible equivocar-se a anar sense direcció.

La pròxima setmana es compliran sis mesos des de que vaig arribar a València. Vaig arribar-hi sense saber si allò que començava era un camí o una drecera, si era un camí d'anada o un camí de tornada. Va ésser totes dues coses: un camí de tornada cap als orígens -si és que en tinc-, cap a mi mateix, cap al lloc d'on vaig eixir al món un cert gener dels anys setanta, en un país de futur incert. Un camí, també, que ens portava cap al futur. Un futur que encara no coneixia. Ara ja estic veient on em portava aquell camí que s'obria en mig del no-res (o del que jo creia que era el no-res).

Ara cal lluitar, no baixar el cap, trepitjar l'accelerador. Quan arribe -n'estic segur-, comprovaré que no era la meta el que importava, si no el mateix camí, ple d'aventures i ple de coneixença, que hauré deixat enrere.

La iaia caiguda

Eren les sis de la matinada quan va cridar. La vaig trobar caiguda al costat del llit, de genolls. Un malson l'havia fet perdre el sentit del espai i precipitar-se pel costat dret del matalàs. La vaig alçar del pis i la vaig ajudar a ficar-se de nou al llit. Torní a la meua habitació, però, per més que volia, no podia dormir. A les set em vaig alçar i m'en vaig anar al treball. No vaig poder pensar en un'altra cosa durant tot el dia.

La imatge de la iaia caiguda, agenollada e impotent, semblava treta de una por que tots duem a l'interior. La por a envellir, la por a esvair-nos poc a poc.

Després, quan torní a casa, per la vesprada, ens vam prendre el succés amb humor.

- ¡Que t'has caigut! ¡Para esment!
- És que he tornat a tindre malsons. Hui he tingut un en el que apareixia el teu avi.
- Ja ho entenc tot. Ha sigut el meu avi el que t'ha tirat del llit... Bé, no pasa res. Però si jo no haguera estat ací... que hauria passat?
- Que hauria trucat al segur, que per això el tenim.
- Vale, però no et caigues més. Que no me agraden els xiquets del RACC.

Al capdavall, una reflexió sobre la solitud, sobre la dependència, es fa inevitable. És dóna la paradoxa de que quan més necessitem als altres, més sols estem. És ací on hem de posar l'atenció. Parlem massa de "el públic", dels serveis socials. Hem de exigir-los i hem de protegir-los de les retallades que estan fent més petita la nostra existència.

Però la solidaritat ha de començar per nosaltres mateixos, per un compromís amb els que tenim més a prop. Es de ací d'on hem de treure els estímuls solidaris que construixen una societat. Els serveis existeixen perquè són el resultat d'uns valors precedents, d'uns costums socials i familiars que no podem mantindre i que hem de reemplaçar per professionals.

Colze a colze, recuperarem tot el que estem perdent pel camí d'esta crisi llarga, dura i injusta.

Tornada a casa

Ja he arribat. Bo, fa dues setmanes que vaig arribar a València. El viatge a Praga, Budapest i Viena ha sigut més que agradable: interessant, apassionant a voltes.

Puc dir que és un viatge imprescindible per a tot el que vulga conéixer millor l'història d'Europa, una història feta de guerres, de llargs moments de pau on les nacions modernes es van consolidar com a actors polítics principals i que eren la bestreta de la futura/actual Europa.

Budapest va ser la veritable sorpresa del recorregut. És coneguda per que hi ha banys termals a tot arreu, però jo ressaltaria la bellesa dels seus edificis, la majestuositat de la Avinguda Andrássy que a voltes recorda a Paris, la elegància dels teatres... La música, de segur, és com el Danubio, el fil conductor que uneix totes les ciutats i els pobles. L'antic imperi austro-hongarés va ser un invent d'uns monarques ambiciosos que pot-ser volien ampliar el seu poder. Però eixa gent va tindre la sort de viure sota emperadors que, encara que autoritaris, al menys tenien bon gust i es preocuparen pel desenvolupament de les arts i de la cultura en general.

A Viena vam menjar un pastís Sacher. Mai oblidaré el sabor dolç però consistent del pastís, i tampoc oblidaré el soroll, també dolç, del Café Sacher, un murmuri constant i suau com un vals.

Ara que estic a casa, de tornada, em pregunte si tot ha sigut veritat, o si ho vaig somniar. L'aladroc ha navegat pel Danubio i ha tornat sa a Russafa. El Turia no és pas com el Danubio -d'entrada no té aigua- però té la promesa d'un hivern menys dur i fosc que el de Centre Europa.

Vacances i avions platejats

Per fi me'n vaig de vacances. Açò vol dir que, efectivament, en tinc; i en tinc, perque tinc feina, i açò sembla quasi un miracle tenint en compte com va tot.

Esta vesprada a Madrid, en AVE, que per cert ho faig amb Cristóbal (espere que estiga tot el viatge amb mi i que no es vaja a lligar pels vagons del tren). I demà mateix prenc el vol amb un amic cap a Praga, després ens anirem a Budapest i finalment arribarem a Viena. El antic imperi Austro-hongarés ens espera, amb els seus misteris i secrets, amb el pastís Sacher, amb el fantasma de Sisi Emperadriu vagant pels palaus i castells decadents.

En qualsevol cas, ha sigut un estiu tranquil, relaxat, quasi com ho imaginava quan vaig vindre a València: molta platja, molta terrassa amb cerveseta, caps de setmana fora, a Altea, a Denia, a Cullera, a Pamplona... Alguns cossos gaudits, alguns llavis besats també. Hedonisme mediterrani a tutiplén. Excepte algun llibre lleuger, res de vida cultural, és veritat, però ja en tindré quan vinga l’hivern. Necessitava descomprimir-me.

El dimecres passat em vaig anar amb Giuseppe i dos amics italians seus a la platja de Canet, i després, quan tornàvem cap a València, varem fer una paraeta a Alboraia per a beure una orxata i menjar uns fartonets de xocolata i uns gelats. Qui diu que a Espanya no es fan dolços i gelats de altíssima qualitat, com en Itàlia? Si algun dia tornara a Madrid, trobaria a faltar estes vesprades amb Giuseppe a Alboraia, bevent orxata, abans d’arribar a València en ple crepuscle.

Després, encara amb la sal adherida a la pell, caminant per Russafa, per la vorera del meu carrer, amb la ciutat buida, solitària, el cel roig quasi negre, sense res que fer, sense preocupacions, sense sentit del temps, vaig recordar la veu de Manolo García i el seu Aviones Plateados… rozando los tejados…

Y tú siempre dices que soy... un alma del averno...

Un “aladroc” perdut i retrobat en Russafa.

No pertany a cap lloc, això per davant. Em considere - encara que sàpia que es tracta d'un lloc comú- un “ciutadà del món”. Però es veritat que nasquí a València i vaig viure ací fins als quatre anys, en el barri de Malilla, i aixó ha deixat petjada. Com sempre, els llocs on hem sigut feliços es queden amb nosaltres, dintre, i acaben per tornar-hi i reclamar l’atenció que es mereixen.

Estic convençut de que es poden tindre dues arrels, més fins i tot, sense contradiccions. Les persones som un món de possibilitats i les arrels es poden tirar a tot arreu, basta que hages sigut feliç en una ciutat, en un poble, en un país, per a que una part de tu pertanga allí. Basta que hages conegut gent i que seu el recordl, i el contacte, es mantinga després amb la distància.

Esta es la paradoxa indesxifrable de l’identitat. Jo podria definir-me com un “aladroc” un poc perdut. És a dir, un peix que va eixir fa molt de temps de València, es va anar a Málaga, on pròpiament es va convertir en aladroc, i després va fer voltes i voltes al món, al voltant de les seues pròpies aventures i fantasies.

Un aladroc que ara torna. Que vol reconciliar-se amb esta ciutat mediterrània on va ser batejat amb aigua salada, amb un sentit de llibertat que no li ha abandonat mai.

Tornar té un punt romàntic i podríem dir, fins i tot irònic. L’atur i la cerca de treball m’han portat a la casa de la meua iaia, la casa llarga, burgesa i fosca on he passat molts nadals i molts estius. No obstant això, mai hi havia viscut. Ara trobe el barri molt canviat, a millor. La casa es troba a mig camí entre Russafa i Eixample. Crec que segons el Pla urbà, encara puga ser l'Eixample: els xamfrans elegants, els comerços, els carrers rectes, així ho acrediten. Però l’esperit russafenc ha guanyat terrè, ha conquistat la vida de tota esta zona amb una barreja de gent diversa, un aire més multicutural i lliure, potser també una atmosfera on els gays es senten còmodes.

L’ironia resideix en que sembla com si este barri, que no es pas el barri d’on hi vaig eixir quan tenia quatre anys, si no al que he seguit tornant durant 33 anys, haja fet un viatge similar i paral.lel al meu. Per tant, ho sent com un retrobament.