Per fi me'n vaig de vacances. Açò vol dir que, efectivament, en tinc; i en tinc, perque tinc feina, i açò sembla quasi un miracle tenint en compte com va tot.
Esta vesprada a Madrid, en AVE, que per cert ho faig amb Cristóbal (espere que estiga tot el viatge amb mi i que no es vaja a lligar pels vagons del tren). I demà mateix prenc el vol amb un amic cap a Praga, després ens anirem a Budapest i finalment arribarem a Viena. El antic imperi Austro-hongarés ens espera, amb els seus misteris i secrets, amb el pastís Sacher, amb el fantasma de Sisi Emperadriu vagant pels palaus i castells decadents.
En qualsevol cas, ha sigut un estiu tranquil, relaxat, quasi com ho imaginava quan vaig vindre a València: molta platja, molta terrassa amb cerveseta, caps de setmana fora, a Altea, a Denia, a Cullera, a Pamplona... Alguns cossos gaudits, alguns llavis besats també. Hedonisme mediterrani a tutiplén. Excepte algun llibre lleuger, res de vida cultural, és veritat, però ja en tindré quan vinga l’hivern. Necessitava descomprimir-me.
El dimecres passat em vaig anar amb Giuseppe i dos amics italians seus a la platja de Canet, i després, quan tornàvem cap a València, varem fer una paraeta a Alboraia per a beure una orxata i menjar uns fartonets de xocolata i uns gelats. Qui diu que a Espanya no es fan dolços i gelats de altíssima qualitat, com en Itàlia? Si algun dia tornara a Madrid, trobaria a faltar estes vesprades amb Giuseppe a Alboraia, bevent orxata, abans d’arribar a València en ple crepuscle.
Després, encara amb la sal adherida a la pell, caminant per Russafa, per la vorera del meu carrer, amb la ciutat buida, solitària, el cel roig quasi negre, sense res que fer, sense preocupacions, sense sentit del temps, vaig recordar la veu de Manolo García i el seu Aviones Plateados… rozando los tejados…
Y tú siempre dices que soy... un alma del averno...
