viernes, 17 de agosto de 2012

Vacances i avions platejats


Per fi me'n vaig de vacances. Açò vol dir que, efectivament, en tinc; i en tinc, perque tinc feina, i açò sembla quasi un miracle tenint en compte com va tot.

Esta vesprada a Madrid, en AVE, que per cert ho faig amb Cristóbal (espere que estiga tot el viatge amb mi i que no es vaja a lligar pels vagons del tren). I demà mateix prenc el vol amb un amic cap a Praga, després ens anirem a Budapest i finalment arribarem a Viena. El antic imperi Austro-hongarés ens espera, amb els seus misteris i secrets, amb el pastís Sacher, amb el fantasma de Sisi Emperadriu vagant pels palaus i castells decadents.

En qualsevol cas, ha sigut un estiu tranquil, relaxat, quasi com ho imaginava quan vaig vindre a València: molta platja, molta terrassa amb cerveseta, caps de setmana fora, a Altea, a Denia, a Cullera, a Pamplona... Alguns cossos gaudits, alguns llavis besats també. Hedonisme mediterrani a tutiplén. Excepte algun llibre lleuger, res de vida cultural, és veritat, però ja en tindré quan vinga l’hivern. Necessitava descomprimir-me.

El dimecres passat em vaig anar amb Giuseppe i dos amics italians seus a la platja de Canet, i després, quan tornàvem cap a València, varem fer una paraeta a Alboraia per a beure una orxata i menjar uns fartonets de xocolata i uns gelats. Qui diu que a Espanya no es fan dolços i gelats de altíssima qualitat, com en Itàlia? Si algun dia tornara a Madrid, trobaria a faltar estes vesprades amb Giuseppe a Alboraia, bevent orxata, abans d’arribar a València en ple crepuscle.

Després, encara amb la sal adherida a la pell, caminant per Russafa, per la vorera del meu carrer, amb la ciutat buida, solitària, el cel roig quasi negre, sense res que fer, sense preocupacions, sense sentit del temps, vaig recordar la veu de Manolo García i el seu Aviones Plateados… rozando los tejados…

Y tú siempre dices que soy... un alma del averno...


martes, 14 de agosto de 2012

Un “aladroc” perdut i retrobat en Russafa.


No pertany a cap lloc, això per davant. Em considere - encara que sàpia que es tracta d'un lloc comú- un “ciutadà del món”. Però es veritat que nasquí a València i vaig viure ací fins als quatre anys, en el barri de Malilla, i aixó ha deixat petjada. Com sempre, els llocs on hem sigut feliços es queden amb nosaltres, dintre, i acaben per tornar-hi i reclamar l’atenció que es mereixen.

Estic convençut de que es poden tindre dues arrels, més fins i tot, sense contradiccions. Les persones som un món de possibilitats i les arrels es poden tirar a tot arreu, basta que hages sigut feliç en una ciutat, en un poble, en un país, per a que una part de tu pertanga allí. Basta que hages conegut gent i que seu el recordl, i el contacte, es mantinga després amb la distància.

Esta es la paradoxa indesxifrable de l’identitat. Jo podria definir-me com un “aladroc” un poc perdut. És a dir, un peix que va eixir fa molt de temps de València, es va anar a Málaga, on pròpiament es va convertir en aladroc, i després va fer voltes i voltes al món, al voltant de les seues pròpies aventures i fantasies.

Un aladroc que ara torna. Que vol reconciliar-se amb esta ciutat mediterrània on va ser batejat amb aigua salada, amb un sentit de llibertat que no li ha abandonat mai.

Tornar té un punt romàntic i podríem dir, fins i tot irònic. L’atur i la cerca de treball m’han portat a la casa de la meua iaia, la casa llarga, burgesa i fosca on he passat molts nadals i molts estius. No obstant això, mai hi havia viscut. Ara trobe el barri molt canviat, a millor. La casa es troba a mig camí entre Russafa i Eixample. Crec que segons el Pla urbà, encara puga ser l'Eixample: els xamfrans elegants, els comerços, els carrers rectes, així ho acrediten. Però l’esperit russafenc ha guanyat terrè, ha conquistat la vida de tota esta zona amb una barreja de gent diversa, un aire més multicutural i lliure, potser també una atmosfera on els gays es senten còmodes.

L’ironia resideix en que sembla com si este barri, que no es pas el barri d’on hi vaig eixir quan tenia quatre anys, si no al que he seguit tornant durant 33 anys, haja fet un viatge similar i paral.lel al meu. Per tant, ho sent com un retrobament.