La iaia caiguda

Eren les sis de la matinada quan va cridar. La vaig trobar caiguda al costat del llit, de genolls. Un malson l'havia fet perdre el sentit del espai i precipitar-se pel costat dret del matalàs. La vaig alçar del pis i la vaig ajudar a ficar-se de nou al llit. Torní a la meua habitació, però, per més que volia, no podia dormir. A les set em vaig alçar i m'en vaig anar al treball. No vaig poder pensar en un'altra cosa durant tot el dia.

La imatge de la iaia caiguda, agenollada e impotent, semblava treta de una por que tots duem a l'interior. La por a envellir, la por a esvair-nos poc a poc.

Després, quan torní a casa, per la vesprada, ens vam prendre el succés amb humor.

- ¡Que t'has caigut! ¡Para esment!
- És que he tornat a tindre malsons. Hui he tingut un en el que apareixia el teu avi.
- Ja ho entenc tot. Ha sigut el meu avi el que t'ha tirat del llit... Bé, no pasa res. Però si jo no haguera estat ací... que hauria passat?
- Que hauria trucat al segur, que per això el tenim.
- Vale, però no et caigues més. Que no me agraden els xiquets del RACC.

Al capdavall, una reflexió sobre la solitud, sobre la dependència, es fa inevitable. És dóna la paradoxa de que quan més necessitem als altres, més sols estem. És ací on hem de posar l'atenció. Parlem massa de "el públic", dels serveis socials. Hem de exigir-los i hem de protegir-los de les retallades que estan fent més petita la nostra existència.

Però la solidaritat ha de començar per nosaltres mateixos, per un compromís amb els que tenim més a prop. Es de ací d'on hem de treure els estímuls solidaris que construixen una societat. Els serveis existeixen perquè són el resultat d'uns valors precedents, d'uns costums socials i familiars que no podem mantindre i que hem de reemplaçar per professionals.

Colze a colze, recuperarem tot el que estem perdent pel camí d'esta crisi llarga, dura i injusta.

Tornada a casa

Ja he arribat. Bo, fa dues setmanes que vaig arribar a València. El viatge a Praga, Budapest i Viena ha sigut més que agradable: interessant, apassionant a voltes.

Puc dir que és un viatge imprescindible per a tot el que vulga conéixer millor l'història d'Europa, una història feta de guerres, de llargs moments de pau on les nacions modernes es van consolidar com a actors polítics principals i que eren la bestreta de la futura/actual Europa.

Budapest va ser la veritable sorpresa del recorregut. És coneguda per que hi ha banys termals a tot arreu, però jo ressaltaria la bellesa dels seus edificis, la majestuositat de la Avinguda Andrássy que a voltes recorda a Paris, la elegància dels teatres... La música, de segur, és com el Danubio, el fil conductor que uneix totes les ciutats i els pobles. L'antic imperi austro-hongarés va ser un invent d'uns monarques ambiciosos que pot-ser volien ampliar el seu poder. Però eixa gent va tindre la sort de viure sota emperadors que, encara que autoritaris, al menys tenien bon gust i es preocuparen pel desenvolupament de les arts i de la cultura en general.

A Viena vam menjar un pastís Sacher. Mai oblidaré el sabor dolç però consistent del pastís, i tampoc oblidaré el soroll, també dolç, del Café Sacher, un murmuri constant i suau com un vals.

Ara que estic a casa, de tornada, em pregunte si tot ha sigut veritat, o si ho vaig somniar. L'aladroc ha navegat pel Danubio i ha tornat sa a Russafa. El Turia no és pas com el Danubio -d'entrada no té aigua- però té la promesa d'un hivern menys dur i fosc que el de Centre Europa.