Ja m'he anat. No ha sigut una fugida. Ha sigut mes aviat un retorn. Un camí fet des del bressol fins a la cova. Des de l'arrel fins a la branca. Així creixen, així viagem pel món. Esta es la lògica natural de les coses i finalment s'ha imposat. El que no era tan lògic era el contrari: eixe viatge extrany, insòlit, i meravellós que vaig fer l'any passat. Enguany tot sembla haver tornat al seu lloc. I puc dir que eixe retorn ho he fet carregat de coses noves, de experiències, amics, amants, converses, hores de platja i sol, hores perdudes al sol i guanyades, furtades a a vida. Ara puc dir-ho: ha pagat la pena.
Doncs, Madrid. Ja hi soc. L'últim dia a València va ser, també, l'últim dia de 2012. Un 31 de dessembre aprofitat per acomiadar-me dels amics, del Cullerots, dels Russafencs, de la Javalon i tota la seua covada. També de la xinesa (o potser coreana) que ven begudes per quatre duros en front de la Javalon i on sempre ens aturàvem abans de entrar-hi. En tornar de festa, de festa una mica melancòlica, de matinada, em vaig parar una estona en mig de Regne de València per veure per última vegada els edificis modernistes, per dirl-li adeu al cine D'Or, al Forn San Bartolomé, on comprem pa i lasagna. I ja de matí, només restava acomiadar-me de la iaia, l'única que em queda. L'AVE eixia prompte. Molt prompte, encara amb l'alcol de garrafa apujat al cap, varem eixir entre tarongers i camps d'arros a la velocitat d'un àguila. I amb ulls d'una òbila, cansada però satisfeta, vaig veure tot, de seguit, com en una pel·lícula, fins i tot els títols de crèdit. Atocha ja apareixia de front. Un altra vegada. Tornava a Madrid.
Doncs, Madrid. Ja hi soc. L'últim dia a València va ser, també, l'últim dia de 2012. Un 31 de dessembre aprofitat per acomiadar-me dels amics, del Cullerots, dels Russafencs, de la Javalon i tota la seua covada. També de la xinesa (o potser coreana) que ven begudes per quatre duros en front de la Javalon i on sempre ens aturàvem abans de entrar-hi. En tornar de festa, de festa una mica melancòlica, de matinada, em vaig parar una estona en mig de Regne de València per veure per última vegada els edificis modernistes, per dirl-li adeu al cine D'Or, al Forn San Bartolomé, on comprem pa i lasagna. I ja de matí, només restava acomiadar-me de la iaia, l'única que em queda. L'AVE eixia prompte. Molt prompte, encara amb l'alcol de garrafa apujat al cap, varem eixir entre tarongers i camps d'arros a la velocitat d'un àguila. I amb ulls d'una òbila, cansada però satisfeta, vaig veure tot, de seguit, com en una pel·lícula, fins i tot els títols de crèdit. Atocha ja apareixia de front. Un altra vegada. Tornava a Madrid.
