Oiga doctor

Andreu, el psicólogo, me miraba sin pestañear. Había dejado de anotar cosas en su cuaderno y parecía como si aguardase al final de mi relato. Con paciencia. Con extrema paciencia. Una paciencia clínica, casi científica, desapasionada por completo, impropia en un profesional de la mente de apenas 30 años. Adoro a Andreu.

Es un sueño recurrente. El avión se aproxima hacia la ciudad y se estrella con algún edificio alto. A la gran explosión sigue una bola de llamas que consumen lo que queda del inmueble: un esqueleto de hierro semifundido, cristales despedazados, trozos de paredes desprendiéndose. Lo soñaba antes, mucho antes, del maldito 11-S, así que debería haber cobrado derechos de autor a los de Al Qaeda. Y lo sigo soñando después.

Varía la ciudad, difiere la altura de los edificios y cambia el tipo de avión. A veces es un boeing enorme que se estrella contra un rascacielos en Benidorm. Otras veces, una avioneta de hélices hendiéndose contra un edificio art-deco de la Gran Vía madrileña.

Suelo sentir miedo. A veces, trato inútilmente de huir del lugar. Corro sin avanzar, mientras la destrucción da dentelladas a mis talones, arrasando con personas, asfalto, coches y skaters despistados.

Andreu respira hondo... Mide las palabras antes de arrancar.

Ese sueño debe proceder de alguna imagen que viste de niño. Algo se quedó marcado en tu cerebro y se ha convertido en un significante flotante. Algo que simboliza muchas cosas. Casi cualquier cosa. Una imagen capaz de resumir un amplio abanico de emociones. Por eso tu cerebro recurre a ellas.

¿Es malo?

Extirpártelo sería peor. Deja que el avión siga estrellándose. Hasta que se cambie.

No eres un psicólogo al uso.

No lo soy. No curo todas las depresiones.

¿Por qué no todas?

Algunas me parecen interesantes, poéticas. Hasta creativas. Las depresiones han dado un buen puñado de obras maestras a la humanidad.

Visto así...

¿Nos tomamos una cerveza en el bar de abajo?

Vale... Tú, yo y mi depresión.

Buena compañía.

Y Andreu, cerró el bloc de notas y se quitó la bata blanca, que tanta y tan artificial distancia ponía entre nosotros.

Tornada a València... Ommmmmmmmmm

Hui, després de tres mesos, torne a València, i ho faig descarregat d'antics pesos que m'oprimien el cor, que encara em vinculaven amb el passat.Per ser precís, amb un episodi trist del passat. Estos tres mesos a Madrid m'han servit per superar-ho, per posar les  coses en ordre, per netejar el camí de esperits negatius. Tot sembla ara ja clar i pur. Sense aquella feixuga ancora, el vaixell anirà més de pressa.

Durant aquest temps, m'he fet una reflexió que considere obligada. La superació, o diguem-ne, l'enfrontament del dolor i el patiment hauria de ser una constant a la nostra cultura, massa centrada en una suposada felicitat que no és real i que ens amaga una part importantíssima de la nostra vida. Hem fet tot el possible però per esborrar tota traça de patiment, com si no existira: la cultura de la inmediatesa ens espenta tots els dies . Ens em enganyat a nosaltres mateixos. La cultura oriental, especialment la budista, m'ha donat eines útils per fer front a les preocupacions. Però sobre tot, m'ha aportat una nova perspectiva dins de la qual tot és relatiu, la realitat s'obre al davant de nosaltres en tota la seua dimensió universal. Les coses que ens envolten son totes efímeres, peribles, com nosaltres. Per què patir per elles? L'única realitat veritable es l'eternitat. l'infinit, i la relació que puguem tindre amb ella, directament. En la cultura budista, ens relacionem amb l'eternitat a través de la reencarnació, que es trenca quan s'arriba a la saviesa (el tercer ull): el Nirvana.

Doncs, què podem fer? La meditació consisteix, bàsicament, en aturar el pensament i fixar-nos només en algun procés interior. Per exemple, la respiració. Per què hem d'aturar el pensament? Perquè, bàsicament, el cervell és un òrgan més de tots els que tenim. No obstant això, en la cultura occidental, tota la nostra identitat ha girat en torn d'este òrgan, i ha menyspreat el paper que juguen la resta de parts que constitueixen això que podem anomenar com el "jo". Com a conseqüència, el cervell està sempre actiu, mai no descansa. Un cap actiu necessita coses en les que pensar-hi. I normalment, s'en va a les problemes. Aquest és l'origen del patiment. Doncs, relaxar el cervell, bloquejar els pensaments negatius, omplir-ho de pensaments positius... Aixina reforcem el subconscient, i mirem la realitat amb pau, equilibri i perspectiva.
Que la pau ens/vos acompanye i us deixe amb un mantra: Om...

Madrid

He obert un blog de fotografies de Madrid. Com a màxim, pretén ésser un collage, un diari gens regular. Les fotos les faig per casualitat quan vaig pel carrer, quan trobe qualsevol cosa que em sembla interessant, curiosa, fins i tot estranya. No vull traure una imatge idíl·lica, artificial o bella de Madrid. Tampoc vull fixar-me sistemàticament en la part fosca, lletja i dessagradable que aquesta ciutat, com qualsevol altra, té.  És veritat que Madrid no amaga eixa part lletja, que l'ofereix amb naturalitat i sense maniobres de maquillatje hipòcrites, com fan altres ciutats potser més exhuberants i vistoses. Aixina és la vida, la vida mateixa: amb tota la seua complexitat. El que me interessa i el que fotografie són les històries, són les persones, els racons que contenen secrets, amagatalls, esquerdes per on es filtra la existència. Són també visions curioses, angles de la ciudad que en el dia a dia passen desapercebudes. Ací ho deixe, per a qui vulga veure a través dels meus ulls.

http://antonioasencio.tumblr.com/

El bressol abandonat

Ja m'he anat. No ha sigut una fugida. Ha sigut mes aviat un retorn. Un camí fet des del bressol fins a la cova. Des de l'arrel fins a la branca. Així creixen, així viagem pel món. Esta es la lògica natural de les coses i finalment s'ha imposat. El que no era tan lògic era el contrari: eixe viatge extrany, insòlit, i meravellós que vaig fer l'any passat. Enguany tot sembla haver tornat al seu lloc. I puc dir que eixe retorn ho he fet carregat de coses noves, de experiències, amics, amants, converses, hores de platja i sol, hores perdudes al sol i guanyades, furtades a a vida. Ara puc dir-ho: ha pagat la pena.

Doncs, Madrid. Ja hi soc. L'últim dia a València va ser, també, l'últim dia de 2012. Un 31 de dessembre aprofitat per acomiadar-me dels amics, del Cullerots, dels Russafencs, de la Javalon i tota la seua covada. També de la xinesa (o potser coreana) que ven begudes per quatre duros en front de la Javalon i on sempre ens aturàvem abans de entrar-hi. En tornar de festa, de festa una mica melancòlica, de matinada, em vaig parar una estona en mig de Regne de València per veure per última vegada els edificis modernistes, per dirl-li adeu al cine D'Or, al Forn San Bartolomé, on comprem pa i lasagna. I ja de matí, només restava acomiadar-me de la iaia, l'única que em queda. L'AVE eixia prompte. Molt prompte, encara amb l'alcol de garrafa apujat al cap, varem eixir entre tarongers i camps d'arros a la velocitat d'un àguila. I amb ulls d'una òbila, cansada però satisfeta, vaig veure tot, de seguit, com en una pel·lícula, fins i tot els títols de crèdit. Atocha ja apareixia de front. Un altra vegada. Tornava a Madrid.

Noves esperances, nous camins

Per escriure aquest post, he pres com a referència el títol del llibre de Dickens. ¿Per què? Perquè, malgrat tot, sempre hi ha una cosa que mai no s'esgota definitivament: l'esperança. Dir noves esperances es una, diguem-ne, tautologia, una redundància. Tota esperança, si és, és sempre nova, ens hi porta a un lloc nou; un lloc potser encara desconegut, però que ens promet un món millor cap a on val la pena viatjar.  Aquest món pot ésser personal, col·lectiu, professional, sentimental... Quan es perd l'esperança es perd tot, per això, al llarg termini, l'esperança sempre s'imposa sobre l'experiència. No podem permetre'ns perdre-ho tot. Sense horitzó no ens podem moure'n. Com deia el gat de Chestshire, si no saps cap a on vas, no importa quin camí agafes. Tindre un camí sembla el més important, després ja vorem on ens duu. És preferible equivocar-se a anar sense direcció.

La pròxima setmana es compliran sis mesos des de que vaig arribar a València. Vaig arribar-hi sense saber si allò que començava era un camí o una drecera, si era un camí d'anada o un camí de tornada. Va ésser totes dues coses: un camí de tornada cap als orígens -si és que en tinc-, cap a mi mateix, cap al lloc d'on vaig eixir al món un cert gener dels anys setanta, en un país de futur incert. Un camí, també, que ens portava cap al futur. Un futur que encara no coneixia. Ara ja estic veient on em portava aquell camí que s'obria en mig del no-res (o del que jo creia que era el no-res).

Ara cal lluitar, no baixar el cap, trepitjar l'accelerador. Quan arribe -n'estic segur-, comprovaré que no era la meta el que importava, si no el mateix camí, ple d'aventures i ple de coneixença, que hauré deixat enrere.

La iaia caiguda

Eren les sis de la matinada quan va cridar. La vaig trobar caiguda al costat del llit, de genolls. Un malson l'havia fet perdre el sentit del espai i precipitar-se pel costat dret del matalàs. La vaig alçar del pis i la vaig ajudar a ficar-se de nou al llit. Torní a la meua habitació, però, per més que volia, no podia dormir. A les set em vaig alçar i m'en vaig anar al treball. No vaig poder pensar en un'altra cosa durant tot el dia.

La imatge de la iaia caiguda, agenollada e impotent, semblava treta de una por que tots duem a l'interior. La por a envellir, la por a esvair-nos poc a poc.

Després, quan torní a casa, per la vesprada, ens vam prendre el succés amb humor.

- ¡Que t'has caigut! ¡Para esment!
- És que he tornat a tindre malsons. Hui he tingut un en el que apareixia el teu avi.
- Ja ho entenc tot. Ha sigut el meu avi el que t'ha tirat del llit... Bé, no pasa res. Però si jo no haguera estat ací... que hauria passat?
- Que hauria trucat al segur, que per això el tenim.
- Vale, però no et caigues més. Que no me agraden els xiquets del RACC.

Al capdavall, una reflexió sobre la solitud, sobre la dependència, es fa inevitable. És dóna la paradoxa de que quan més necessitem als altres, més sols estem. És ací on hem de posar l'atenció. Parlem massa de "el públic", dels serveis socials. Hem de exigir-los i hem de protegir-los de les retallades que estan fent més petita la nostra existència.

Però la solidaritat ha de començar per nosaltres mateixos, per un compromís amb els que tenim més a prop. Es de ací d'on hem de treure els estímuls solidaris que construixen una societat. Els serveis existeixen perquè són el resultat d'uns valors precedents, d'uns costums socials i familiars que no podem mantindre i que hem de reemplaçar per professionals.

Colze a colze, recuperarem tot el que estem perdent pel camí d'esta crisi llarga, dura i injusta.

Tornada a casa

Ja he arribat. Bo, fa dues setmanes que vaig arribar a València. El viatge a Praga, Budapest i Viena ha sigut més que agradable: interessant, apassionant a voltes.

Puc dir que és un viatge imprescindible per a tot el que vulga conéixer millor l'història d'Europa, una història feta de guerres, de llargs moments de pau on les nacions modernes es van consolidar com a actors polítics principals i que eren la bestreta de la futura/actual Europa.

Budapest va ser la veritable sorpresa del recorregut. És coneguda per que hi ha banys termals a tot arreu, però jo ressaltaria la bellesa dels seus edificis, la majestuositat de la Avinguda Andrássy que a voltes recorda a Paris, la elegància dels teatres... La música, de segur, és com el Danubio, el fil conductor que uneix totes les ciutats i els pobles. L'antic imperi austro-hongarés va ser un invent d'uns monarques ambiciosos que pot-ser volien ampliar el seu poder. Però eixa gent va tindre la sort de viure sota emperadors que, encara que autoritaris, al menys tenien bon gust i es preocuparen pel desenvolupament de les arts i de la cultura en general.

A Viena vam menjar un pastís Sacher. Mai oblidaré el sabor dolç però consistent del pastís, i tampoc oblidaré el soroll, també dolç, del Café Sacher, un murmuri constant i suau com un vals.

Ara que estic a casa, de tornada, em pregunte si tot ha sigut veritat, o si ho vaig somniar. L'aladroc ha navegat pel Danubio i ha tornat sa a Russafa. El Turia no és pas com el Danubio -d'entrada no té aigua- però té la promesa d'un hivern menys dur i fosc que el de Centre Europa.