Tornada a València... Ommmmmmmmmm

Hui, després de tres mesos, torne a València, i ho faig descarregat d'antics pesos que m'oprimien el cor, que encara em vinculaven amb el passat.Per ser precís, amb un episodi trist del passat. Estos tres mesos a Madrid m'han servit per superar-ho, per posar les  coses en ordre, per netejar el camí de esperits negatius. Tot sembla ara ja clar i pur. Sense aquella feixuga ancora, el vaixell anirà més de pressa.

Durant aquest temps, m'he fet una reflexió que considere obligada. La superació, o diguem-ne, l'enfrontament del dolor i el patiment hauria de ser una constant a la nostra cultura, massa centrada en una suposada felicitat que no és real i que ens amaga una part importantíssima de la nostra vida. Hem fet tot el possible però per esborrar tota traça de patiment, com si no existira: la cultura de la inmediatesa ens espenta tots els dies . Ens em enganyat a nosaltres mateixos. La cultura oriental, especialment la budista, m'ha donat eines útils per fer front a les preocupacions. Però sobre tot, m'ha aportat una nova perspectiva dins de la qual tot és relatiu, la realitat s'obre al davant de nosaltres en tota la seua dimensió universal. Les coses que ens envolten son totes efímeres, peribles, com nosaltres. Per què patir per elles? L'única realitat veritable es l'eternitat. l'infinit, i la relació que puguem tindre amb ella, directament. En la cultura budista, ens relacionem amb l'eternitat a través de la reencarnació, que es trenca quan s'arriba a la saviesa (el tercer ull): el Nirvana.

Doncs, què podem fer? La meditació consisteix, bàsicament, en aturar el pensament i fixar-nos només en algun procés interior. Per exemple, la respiració. Per què hem d'aturar el pensament? Perquè, bàsicament, el cervell és un òrgan més de tots els que tenim. No obstant això, en la cultura occidental, tota la nostra identitat ha girat en torn d'este òrgan, i ha menyspreat el paper que juguen la resta de parts que constitueixen això que podem anomenar com el "jo". Com a conseqüència, el cervell està sempre actiu, mai no descansa. Un cap actiu necessita coses en les que pensar-hi. I normalment, s'en va a les problemes. Aquest és l'origen del patiment. Doncs, relaxar el cervell, bloquejar els pensaments negatius, omplir-ho de pensaments positius... Aixina reforcem el subconscient, i mirem la realitat amb pau, equilibri i perspectiva.
Que la pau ens/vos acompanye i us deixe amb un mantra: Om...

Madrid

He obert un blog de fotografies de Madrid. Com a màxim, pretén ésser un collage, un diari gens regular. Les fotos les faig per casualitat quan vaig pel carrer, quan trobe qualsevol cosa que em sembla interessant, curiosa, fins i tot estranya. No vull traure una imatge idíl·lica, artificial o bella de Madrid. Tampoc vull fixar-me sistemàticament en la part fosca, lletja i dessagradable que aquesta ciutat, com qualsevol altra, té.  És veritat que Madrid no amaga eixa part lletja, que l'ofereix amb naturalitat i sense maniobres de maquillatje hipòcrites, com fan altres ciutats potser més exhuberants i vistoses. Aixina és la vida, la vida mateixa: amb tota la seua complexitat. El que me interessa i el que fotografie són les històries, són les persones, els racons que contenen secrets, amagatalls, esquerdes per on es filtra la existència. Són també visions curioses, angles de la ciudad que en el dia a dia passen desapercebudes. Ací ho deixe, per a qui vulga veure a través dels meus ulls.

http://antonioasencio.tumblr.com/

El bressol abandonat

Ja m'he anat. No ha sigut una fugida. Ha sigut mes aviat un retorn. Un camí fet des del bressol fins a la cova. Des de l'arrel fins a la branca. Així creixen, així viagem pel món. Esta es la lògica natural de les coses i finalment s'ha imposat. El que no era tan lògic era el contrari: eixe viatge extrany, insòlit, i meravellós que vaig fer l'any passat. Enguany tot sembla haver tornat al seu lloc. I puc dir que eixe retorn ho he fet carregat de coses noves, de experiències, amics, amants, converses, hores de platja i sol, hores perdudes al sol i guanyades, furtades a a vida. Ara puc dir-ho: ha pagat la pena.

Doncs, Madrid. Ja hi soc. L'últim dia a València va ser, també, l'últim dia de 2012. Un 31 de dessembre aprofitat per acomiadar-me dels amics, del Cullerots, dels Russafencs, de la Javalon i tota la seua covada. També de la xinesa (o potser coreana) que ven begudes per quatre duros en front de la Javalon i on sempre ens aturàvem abans de entrar-hi. En tornar de festa, de festa una mica melancòlica, de matinada, em vaig parar una estona en mig de Regne de València per veure per última vegada els edificis modernistes, per dirl-li adeu al cine D'Or, al Forn San Bartolomé, on comprem pa i lasagna. I ja de matí, només restava acomiadar-me de la iaia, l'única que em queda. L'AVE eixia prompte. Molt prompte, encara amb l'alcol de garrafa apujat al cap, varem eixir entre tarongers i camps d'arros a la velocitat d'un àguila. I amb ulls d'una òbila, cansada però satisfeta, vaig veure tot, de seguit, com en una pel·lícula, fins i tot els títols de crèdit. Atocha ja apareixia de front. Un altra vegada. Tornava a Madrid.