Noves esperances, nous camins

Per escriure aquest post, he pres com a referència el títol del llibre de Dickens. ¿Per què? Perquè, malgrat tot, sempre hi ha una cosa que mai no s'esgota definitivament: l'esperança. Dir noves esperances es una, diguem-ne, tautologia, una redundància. Tota esperança, si és, és sempre nova, ens hi porta a un lloc nou; un lloc potser encara desconegut, però que ens promet un món millor cap a on val la pena viatjar.  Aquest món pot ésser personal, col·lectiu, professional, sentimental... Quan es perd l'esperança es perd tot, per això, al llarg termini, l'esperança sempre s'imposa sobre l'experiència. No podem permetre'ns perdre-ho tot. Sense horitzó no ens podem moure'n. Com deia el gat de Chestshire, si no saps cap a on vas, no importa quin camí agafes. Tindre un camí sembla el més important, després ja vorem on ens duu. És preferible equivocar-se a anar sense direcció.

La pròxima setmana es compliran sis mesos des de que vaig arribar a València. Vaig arribar-hi sense saber si allò que començava era un camí o una drecera, si era un camí d'anada o un camí de tornada. Va ésser totes dues coses: un camí de tornada cap als orígens -si és que en tinc-, cap a mi mateix, cap al lloc d'on vaig eixir al món un cert gener dels anys setanta, en un país de futur incert. Un camí, també, que ens portava cap al futur. Un futur que encara no coneixia. Ara ja estic veient on em portava aquell camí que s'obria en mig del no-res (o del que jo creia que era el no-res).

Ara cal lluitar, no baixar el cap, trepitjar l'accelerador. Quan arribe -n'estic segur-, comprovaré que no era la meta el que importava, si no el mateix camí, ple d'aventures i ple de coneixença, que hauré deixat enrere.